Víctor González

Dues dècades de trajectòria: informatius, entreteniment i infantil. L’Àngel Pons ha fet de tot a TVE. Ara, com a presentador a les tardes del Canal 24h de TVE, ens explica com es treballa a un dels principals referents informatius de l’estat espanyol.

Víctor: Tems més de vint anys d’experiència, gran part a TVE, i has fet una mica de tot. Ho resumeixes amb un claim: “Actualidad con sonrisa”. Com ho defineixes i com ho apliques al dia a dia?

Àngel Pons: Bàsicament és tenir un llenguatge molt proper, posant-me molt a la pell de l’espectador. 

És a dir, posem un exemple concret: “Peinado imputa a Gómez”. Qui és Peinado? Qui és Gómez? No ho sé. Juan Carlos Peinado és el jutge instructor de Begoña Gómez, que és la dona del President Sánchez. I intento explicar-ho amb normalitat, com ho explicaria a qualsevol altra persona. I sempre que puc, trec un somriure.

Aquest claim defineix una mica on em sento més còmode i on crec que puc aportar més: l’actualitat pura i dura, però explicada d’una altra manera. A mi m’agrada molt la política, però on em sento més còmode és en temes més de cultura, d’esports… d’explicar l’actualitat donant-li la volta. El que més m’agrada és contextualitzar.

Cada cop soc més partidari d’acompanyar la notícia del dia amb una entrevista o amb unes pantalles per explicar també el rerefons.

V: RTVE, com a mitjà públic, s’està usant com una arma política… Davant d’aquesta situació (amb amenaces de la ultra dreta incloses), quin és el valor afegit que pot oferir un mitjà de comunicació públic envers un mitjà privat? 

À: La vocació de servei públic: és fonamental als mitjans públics i aquesta no la tenen tant els mitjans privats (tot i que també poden tenir-la òbviament). A més, no tenim publicitat: no ens devem a ningú. També tenim òrgans per garantir la independència respecte del poder polític, que en última instància és qui nomena el consell d’administració.

Per treballar a TVE com a periodista, (tot i que hi ha casos i casos com a tota l’administració pública) has d’aprovar unes oposicions. Això ja fa que dels millors periodistes -que ho han demostrat amb una prova teòrica i pràctica- estiguin a TVE. De mitjana, crec que és on hi ha els millors professionals i l’aprenentatge és continu.

V: Un dels temes que estem tractant nosaltres és l’agenda setting: un terme acadèmic que explica com s’estableix l’agenda dels mitjans de comunicació. Portat a la pràctica a la redacció del Canal 24h, com s’escullen els temes?

À: Basant-nos en criteris periodístics única i exclusivament, mai són per afavorir a algú o a un altre.

Noticiabilitat: és notícia? És una cosa que passa sempre o és quelcom noticiable? O diferent? A qui afecta? Afecta només una petita part o a molta gent? Afecta una minora vulnerable?

Proximitat: com ens afecta? Als temes internacionals sempre intentem donar-hi una visió des de l’estat espanyol per posar-nos a la pell de l’espectador i oferir el context.

També, com fem televisió, importa molt si tenim imatges. Es cert, però, que a informatius tampoc en som 100% esclaus. Si una notícia és notícia, encara que no hi hagi imatge, ja buscarem com la emetem.. Això en informatius no és tan exagerat com als programes d’infoentreteniment, on es prioritza més la imatge.

V: Els gabinets de comunicació també marquen l’agenda… Quan un gabinet d’un partit o d’un govern facilita una dada, aquesta pot estar esbiaixada o no ser correcta. Quin és el procés que se segueix de verificació d’aquesta dada o notícia? 

À: L’única dada que no és contrasta és la que dona una institució pública. Si l’INE diu que hi ha un tant per cent de la població sense sostre, es dona per bona, així ho diu el codi deontològic del periodisme. Sempre direm «segons dades de l’INE», o de la institució pública corresponent.

O el govern: «el govern construirà 30.000 habitatges». Si ho diu el govern, és una institució pública. Si llavors l’oposició diu que no, doncs també s’explica: «L’oposició diu que no són 30.000 sinó 10.000”. I si hi ha aquest debat, llavors sí que ens activem per intentar furgar una mica més i saber si això és cert o no.

Pel que fa a altres dades d’organismes que no són públics o altres institucions o declaracions, sempre es contrasten, òbviament. Si no està contrastat per dues fonts, no es dona.

A més a més, tenim un departament de verificació: VerificaRTVE. Si tenim dubtes d’alguna dada, imatge o vídeo, a través de les seves eines verifiquen si allò és cert o no. Gairebé tots els vídeos que traiem de les xarxes socials, fins que no els verifiquen, no els emetem. Moltes dades que, per sentit comú, posem en dubte, fins que no passen per VerificaRTVE no les donem per vàlides.

Nosaltres no volem ser els primers. El que volem és ser els primers a dir la veritat, no els primers a explicar una mentida. No tenim aquesta urgència. Volem ser creïbles: la credibilitat es fonamenta amb la trajectòria d’un canal de televisió i d’un periodista.

V: La UPF va publicar un estudi que titulava “Un de cada cinc joves catalans evita consultar notícies molt o bastant sovint”. Aquest informe coincideix amb l’època de les fake news, els deepfakes, agitadors ultres que es disfressen de periodistes… Tot això té molt més impacte a les xarxes socials. Quin paper ha de prendre RTVE en tot això? Ha de dir: «Escolteu, això que està dient aquesta persona no és cert»? 

À: Nosaltres ja ho fem. I crec és el que ha de fer el periodisme. Quan hi ha una fake new molt estesa, l’obligació del periodista —en virtut de la funció de servei públic que hem de complir— és desmentir-la basant-nos en indicis reals.

Recordo un bombardeig a una escola on van morir 200 nenes a l’Iran, i els EUA en negaven l’autoria. Nosaltres no vam dir directament que hi havien estat. L’equip de VerificaRTVE va escriure un article al web, van venir al plató i ens van explicar que havien agafat la foto del projectil i havien vist que era de fabricació igual que d’altres que havien llançat els EUA. Van fer una investigació i van recollir indicis que els apuntaven, malgrat que Trump en negava l’autoria (després finalment va dir que potser sí que l’havien fet ells per error). Llavors també vam jugar amb imatges posteriors a l’explosió que demostraven que hi havia hagut un bombardeig molt a prop de l’escola.

V: A partir d’això, parlaves d’entrevistes a plató, que és una cosa que heu començat a fer fa uns mesos: afegir experts, fer entrevistes, tractar un tema amb més profunditat… Com ho prepareu?

À: Fem una reunió a les 13h i plantegem els temes que tractarem. Dividim la tarda en blocs temàtics, i intentem mantenir-los per fidelitzar l’audiència: si algú l’interessa un bloc concret, sap que el tindrà a aquella hora. 

A les 17:30 fem Economia (la borsa espanyola tanca a aquella hora), a les 18:20 fem esports, a les 19:00 fem internacional (és quan als EUA sempre hi passa alguna cosa) i a les 20:00 fem el bloc d’autor (li donem la volta a la literalitat de les paraules). També fem blocs de temes que considerem que mereixen una especificitat, com la missió Artemis II.

Intentem fer que cada minutat es dediqui més a una secció: plantegem el tema del dia i resolem les incògnites que hi pot haver. Fem moltes pantalles i després anem amb un expert perquè ens ajudi a entendre les claus del dia. Això ens dona molt bon resultat d’audiència.

I hi ha temes que mereixen ser explicats en pantalla per contextualitzar més. Per exemple, una gràfica econòmica: si dones la dada i dius «la inflació està al 2 i pico per cent», però és que fa un any estava al 5%… Els preus continuen pujant, cosa que no és bona, però pugen menys. No tot és blanc o negre.

I amb tot això, tampoc deixem l’actualitat: tenim el “ticker” a sota tota l’estona amb les notícies i les últimes hores en vermell. Cada mitja hora renovem titulars perquè els ítems principals del dia no els deixem de banda. Si tu vas al bloc d’internacional, també hi trobaràs notícies de nacional, de societat, de cultura i d’esports, però posarem més l’accent en internacional.