Com s’organitza un informatiu?

Víctor González: Pots fer-nos cinc cèntims de quina és la teva tasca a la redacció d’informatius de TV3?

Abraham Orriols: Sí. Jo soc redactor ENG a la secció de Societat dels Serveis Informatius de TV3. Aquesta figura dels ENG ve d’unes inicials d’Electronic News Gathering, que és bàsicament la figura del reporter que alhora també és càmera. Som una mica polivalents: nosaltres redactem, ens posem davant la càmera, fem els directes, etc., i d’altres vegades som darrere la càmera i, per tant, gravem o editem les peces.

Ens poden posar amb una persona que només és redactora, com amb una persona que només és càmera, o amb un altre ENG, i després aquell dia et parles de qui fa què. En cobertures especials va molt bé perquè potser un assumeix la crònica i l’altre el directe, i no tot ho ha de fer la mateixa veu.

Per exemple, a la DANA al País Valencià anàvem dos ENG: potser al matí gravava i editava la crònica la meva companya i jo feia un directe pel migdia (amb ella d’operadora de càmera) i al vespre ho fèiem al revés. Això permet jugar una mica més i tenir dues mirades i en comptes d’una.

Víctor: Com és el procés amb el qual s’escullen els continguts del Telenotícies? Ho dic pensant també en la figura dels ENG que comentaves…

Abraham: D’entrada hi ha una reunió de contingut a primera hora del matí. Hi participen tots els caps de secció i els editors, és a dir, les persones que decideixen els continguts dels Telenotícies, però també del portal digital, les xarxes, etcètera.

Els caps de secció venen quins temes tenen, expliquen què proposen ells, i després els editors decideixen què entra i què no… i en quin format ho fa, que això també és important. Quan surten de la reunió, cada responsable d’àrea assigna les tasques a cada redactor.

Tu quan tens tema, el comences a treballar: trucades a les fonts, comprovacions, contrastar, surts de rodatge i tornes (o no) per fer la notícia que t’han manat.

Víctor: També hi ha temes “de nevera”, és a dir, notícies atemporals que no depenen de l’actualitat pròpiament del dia. Com s’organitzen i s’elaboren aquests temes? Surt de la intenció de voler explicar una cosa en concret?

Abraham: Sí. Aquests temes “de nevera” o “de calaix”els tens fets i els emets quan millor et vagi. Són notícies atemporals que ja pots tenir lligats.

Per exemple, tu has tingut la possibilitat de “vendre” a la teva cap: “Escolta, et proposo fer aquest tema.” A ella li sembla bé i el defensarà davant dels editors. I tu ja saps que dimecres tens pactat un rodatge a les 10 a Rubí per un tema teu. I ja està, i s’arriba el telenotícies, o el butlletí, o el punt d’oferir-ho a l’audiència.

Víctor: Suposo que també, per exemple, quan hi ha canvis d’escaleta d’última hora els temes que poden quedar fora són els atemporals, que es poden explicar un altre dia.

Abraham: Sí. Aquests temes “de nevera” els tens fets i els emets quan millor et vagi. Pot ser per molts motius: pot ser que un dia tinguis el TN més fluix d’actualitat i els puguis emetre.

O peces que deixes fetes per a quan hi hagi un ganxo que quedi bé com a peça complementària. Per exemple: violència masclista. Potser has preparat un tema d’un nou programa de la Conselleria d’Igualtat i Feminismes contra la violència masclista que el deixes fet per a quan hi hagi un fet noticiable que puguis acompanyar amb aquesta peça complementària.

Hi ha moltes tipologies de temes de nevera i es van jugant segons les escaletes i l’actualitat.

Víctor: A nivell teòric també trobem l’agenda setting, que és el procés a partir del qual es decideixen els temes: tenim l’elecció de què s’explica i què no s’explica (tan important n’és un com l’altre) i en quin format es fa (no es el mateix un directe i un reportatge a fons que treure-s’ho de sobre ràpid amb unes cues). Quina creus que pot afectar més a la percepció que pugui tenir l’audiència sobre la línia editorial de cada mitjà?

Abraham: D’entrada, a cap redacció se’n parla en el seu dia a dia de l’agenda setting, és un concepte teòric que s’explica a la universitat, però que simplement s’aplica i punt.

La línia editorial la veus per aquestes tres coses: què dones, com ho dones i què no dones. També com jerarquitzes la informació. I també el to que hi dones. Tu pots parlar del Vito Quiles com un periodista o com un agitador ultra, i això ja et marca tota la informació encara que hi dediquis igualment tres minuts a l’obertura. A vegades n’hi ha prou amb una paraula.

I efectivament: amb el que no dones, amb el que no dius, amb els silencis o allò que obvies, també mostres quina línia editorial tens, o quina filosofia tens com a mitjà. En nom de la línia editorial (i de la llibertat que té cada mitjà per escollir-la) no pots mentir, no pots deixar de contrastar la informació, hauries de tenir un compromís amb el rigor, l’honestedat, la pluralitat… i fer el mètode periodístic.

Pots aplicar una línia editorial o un altre (no és ni millor ni pitjor) però sempre en base del mètode periodístic que, malauradament, no sempre passa.

Fake News i futur: que n’hem de fer?

Víctor: Sobre les xarxes socials… parlaves d’en Vito Quiles… jo no crec que se l’hagi de definir com a periodista.

Abraham: Per part meva, el pots definir com un impresentable.

Víctor: Però sí que és veritat que la seva manera de comunicar atrau molt els joves. I jo això ho connecto amb un estudi de la UPF que diu que “un de cada cinc joves catalans evita consultar notícies molt o bastant sovint”. El jovent està desconnectat informativament.

En aquest context de polarització, quin valor ha d’aportar TV3 amb la seva presència a les xarxes socials?

Abraham: Jo crec que el que cal és oferir informació de qualitat. El problema és que no s’ha fet prou bé la feina i això ha contribuït a un descrèdit dels mitjans, propiciat també pel descrèdit contra les institucions i el sistema.

Estem en un moment en què es creu que la veritat pot ser múltiple, quan no és així: o plou o no plou. La millor manera de lluitar contra això és fer bé la nostra feina. Hem d’oferir una informació de qualitat, contrastada, honesta, verídica i certa. I a més fer-ho de manera atractiva. No n’hi ha prou de fer una crònica molt bona si no la veu ningú. Has d’utilitzar tots els canals possibles i anar a buscar l’audiència.

Víctor: I en tot això, els agitadors com en Vito Quiles també col·laboren en aquest descrèdit a les institucions i dels mitjans de comunicació.

Abraham: El que fa Vito Quiles, en tot cas, no es pot comparar amb el periodisme: el que fa és “emmerdar” i aconseguir visites. I ja veurem fins a quin punt aquest activisme no és delicte.

Ell barreja veritat i mentida i ho porta a un extrem molt bèstia. Els mitjans no hem de caure en el parany de tenir ni les mateixes pràctiques, ni el mateix llenguatge per contrarestar-lo. El que hem de fer és fer bé la nostra feina.

A més a més, no només és el descrèdit, hi ha gent que no consumeix notícies perquè se sent angoixada. Potser també ens hem de plantejar com expliquem les notícies sense restar-los importància i, si tenen connotacions negatives, evidentment explicar-les, però potser també apostar per un periodisme més constructiu i tenir peces complementàries.

No només dir “Trump s’endurà el món aquesta nit, potser comença la tercera guerra mundial”, sinó també deixar espai per a l’esperança, perquè l’audiència vegi una mica de llum al final del túnel. Jo em resisteixo a pensar que tot és una merda, i els mitjans tampoc no podem abonar-nos només en aquest discurs.

Víctor: Sobre el context actual de la professió i per als que ens hi volem dedicar en un futur: quin futur augures del periodisme d’aquí a deu anys? No només per la situació política, sinó també per la IA, per la intel·ligència artificial.

Abraham: Jo el veig viu, perquè si no no hi treballaria: me n’aniria, estaria deprimit i voldria fugir-ne. El periodisme —sona a eslògan, de fet ho és— és més necessari que mai en un moment de tantes mentides, de tanta sobre informació i saturació informativa. Cal que algú t’endreci la informació, te’n posi el context, t’expliqui què significa el que està passant, t’ordeni la informació.

Sobretot perquè això fa que una societat sigui més crítica, que una democràcia s’enforteixi, que les institucions hagin de retre comptes. Per tant sí: hi haurà reptes i amenaces.

També cal veure la IA com un possible aliat. De fet, ja s’està aplicant en molts mitjans i projectes periodístics. Fa feines que milloren la tasca del periodista: t’alliberen de feina mecànica, com transcriure; pot elaborar notícies breus o esquemes a partir de dades… i després cal, evidentment, la mirada del periodista per acabar-ho de fer.

La intel·ligència artificial serà dolenta pel periodisme en la mesura que signifiqui perdre llocs de feina perquè substitueixi el periodista. Això seria una amenaça i un error.

Per tant, no ho veig com una etapa fosca, sinó com una etapa d’oportunitats.